Ecosistema d'idees

Fa uns mesos vaig escriure: “En aquesta nova era, en aquest nou ecosistema ple d’idees, en aquest nou mar en què haurem de navegar, els que abans entenguin que s’han d’impulsar amb vents desconeguts, els que sàpiguen que és temps de velers i no de llanxes motores, aquests sobreviuran, creixeran i seran molt més feliços. Els que escoltin els seus mandataris, a aquests dirigents aparentment perduts, a aquests que canvien les seves previsions una i altra vegada, els que esperin d’ells que els ajudin a sobre volar moment crucial de la història patiran molt més. “Avui pren més actualitat atenent a com s’estan posant les coses.En aquests dies de campanya electoral a Espanya als polítics se’ls omple la gola de la paraula “emprenedor”. La realitat paral · lela en què viuen aquests tipus és de vergonya aliena.Mentre algunes comunitats autònomes com la murciana emeten bons que no podran pagar, altres resum seus programes electorals en un centenar de mesures que semblen tretes d’un conte de Disney. Els juro que és per donar-se de baixa de tot això. Estic convençut que un cop acabi tot això només quedaran les veus dels emprenedors sol · licitant el compliment de les promeses. De moment, l‘únic que rebem són revisions tributàries.
Tots els malabaristes que es presenten a les eleccions són de cartró pedra. No faran res del que prometen. No perquè no siguin capaços, que és una opció, sinó perquè l’impossible no es pot fer. Les hipotètiques ajudes als emprenedors ia l’economia productiva, en qualsevol de les opcions polítiques que es presenten suposaran exclusivament una pujada d’impostos, especialment l’iva, els serveis energètics i socials, sequera definitiva del crèdit, estancament d’ajuts, retard o suspensió de pagaments en l’administració i modificacions constitucionals que ens enllacin amb la realitat d’un país amb una prima de risc propera als 500 punts i una rendibilitat del seu deute per sobre del 7%, el que, òbviament i un cop rescatin Itàlia, suposarà la fallida del nostre país. Algú pensa que la fal · làcia del valor nominal de l’habitatge que es comptabilitza en els balanços dels bancs d’aquest país es podrà mantenir eternament? És que és factible que a cada nova revisió del forat comptable d’aquests bancs aparegui una nova ampliació d’algun fons de rescat li diguin com li diguin?És possible que Mariano Rajoy tingui contactes directes amb Sant Pere i així la ciència econòmica afecti Espanya com la gastronomia al parxís?

La realitat és la que és i no vaig a comentar molt més. Ja ho fa tothom. Ahir vaig estar ultimant una cosa nova per a aquest bloc. Un bon amic i gran expert en economia financera i d’inversió, la visió sobre el que ha passat ja la compartia amb clients fa molts anys, fins i tot comentant en aquest bloc, dirigirà un post setmanal amb el que esperem parlar de “com combatre aquest escenari ”. No serà el típic article bonàs i il · lús sobre “entre tots sortirem d’això” com si la realitat econòmica pot obviar per art de màgia. Estem on estem i no hi ha molt d’analitzar, encara que si alguna cosa que aportar.Intentarem, amb la vostra col · laboració, establir consells crus sobre com sobre volar aquest berenar. A nivell financer, professional, privat i públic. En uns dies us donaré més detalls.

La realitat és la que és i ja vaig comentar en el seu moment com vaig creure que succeiria tot això. Avui pren rellevància algun article per explicar-ho. Sense voler recordar exhaustivament tot allò, ni espantar a ningú, si vull comentar el que estic vivint i coneixent en els últims dos mesos. Tant col · laboradors, amics en diversos bancs o agents d’inversió i comenten els moviments en el camp dels dipòsits. Fins i tot alguns clients d’una de les empreses en què participo societàriament, que es dedica a assessorar financerament a particulars i empreses, només rep peticions d’informació de com treure del país diners. Pel que m’expliquen, tot assumint tot l’aspecte legal associat a aquesta operativa, el nombre de persones que així ho executen no para de créixer.Independentment del valor del que suposa assecar de liquiditat el sistema, cosa que ja és més o menys evident ja que la falta de crèdit és aclaparadora, cal detectar una altra fuga que em sembla encara més preocupant si cap: la de persones que emigren buscant oportunitats en models de gestió i negoci que Espanya no ofereix. No parlaré de l’estancament de l’economia, de la recessió imminent, de la manca d’ingressos fiscals, de la pujada d’impostos, de la caiguda en el consum, de la reducció en la facturació del turisme per al pròxim exercici, l’augment l’atur, de la previsible explosió social a mitjans d’any o de qualsevol d’aquests elements, ja que ho fa tothom. A poc a poc augmenten els discursos i ponents apocalíptics. Qui els va veure i qui els veu? No obstant això són tan covards la majoria i desconeixen tant el que comenten de “sentides” que van introduint els termes més dramàtics a mesura que són incontestables.

Espero pel bé d’Europa que es vagin pel desguàs la majoria dels seus gestors públics i els seus portaveus a sou. Si alguna cosa bona porta tot això és que la veu és col · lectiva i el govern cada vegada representa menys en un model de nova economia dependent de factors col · lectius. Parlarem d’això en breu. Permeteu-me que finalitzi amb un fragment que em acaben de premiar en un certamen de textos per a emprenedors tecnològics i que va com anell al dit per establir la meva visió sobre el moment actual:

Sense creativitat no hi ha escapatòria i l’Estat no la fomentarà.Tampoc cap escenari educatiu ho intenta. Si no s’inspira a la joventut, mitjançant un sistema educatiu que generi el desig de crear difícilment s’aconseguirà que es innovi i si no s’innova no hi ha empresa. Sense empresa nova no hi ha innovació tampoc. És un maleït peix mossegant-se la puta cua.

¿S’imaginen a l’estat advertint als empresaris petits que el model econòmic està canviant i que ells són fonamentals en aquesta transició? Jo si, però acompanyat d’un munt de promeses d’ajuts que no arribaran just en l’instant que les transferències d’estímul es dirigeixin a les grans corporacions que hauran demanat empara i protecció al govern per un “caiguda de les vendes” del seu sector. Recorden el que va passar amb el sector en què treballava Vicente?

(...)

El nivell de la política en aquest país és de tots sabut: indigència intel · lectual generalitzada. Si li dónes un cop de peu a una pedra, de sota surten diez inútils dedicats a la política corrent en totes direccions. Hi ha moltíssimes paneroles exercint de regidor. El valor de la xapa i el salconduit per aparcar on vulguin concedeix pretensions a persones que en la vida civil tindrien seriosos problemes per menjar cada dia. Hi ha milers d’excepcions, no ho dubto, però el model polític que evita haver gerents en els ajuntaments és un terrible llast. Que diferent en altres països com a Alemanya o Suècia, que uns directors generals dirigeixen les corporacions com empreses, que impulsen polítiques i activen processos, a canvi que un cortacintas faci d’alcalde. Allà poques són les bromes.